Històricament, els flabiols, com la majoria de les flautes de bec destinades a ser tocades amb una sola mà, els trobem associats a l’àmbit popular, com a instruments de pastor, per fer ballar, etc. Però, la seva manera de produir el so a través d’un bisell o trencavents és idèntica a la de la família de les flautes de bec, instruments més associats a la música culta. Ara bé, què passa si fem sonar alhora un flabiol i una flauta de bec? Una selecció de sonates a trio de la primera meitat del segle XVIII, originals d’autors com Schickhardt, Telemann, Williams, Vivaldi i Sammartini, ens permetran viure el retrobament sonor de dos instruments que, malgrat ser coetanis i de la mateixa família, poden semblar antagònics.

TRIO BARROC DEL CAFÈ, Joan Vives, flautes de bec; Mireia Ruiz, clavecí, i Daniel Regincós, violoncel barroc.

MONTSE SOQUES, flabiol.